Elisabet i Margarida, dos graus d'implicació vital

Els seguidors de The Crown gaudiu del contrast entre la manera de fer de la reina Elisabet II i la seva germana, la princesa Margarida; mentre la reina viu per a la seva feina al capdavant de la família reial, la sèrie ens presenta una princesa que gaudeix de la vida més enllà del deure familiar.

A The Crown hi trobem una Elisabet que, des del moment que el seu pare esdevé rei, es dedica en cos i ànima a la institució, i encara més quan ella mateixa és coronada reina. En paraules de la seva àvia, la reina Maria: "Mentre plores pel dol del teu pare, també has de plorar per una altra persona. Elisabet Mountbatten. Perquè ara ha estat reemplaçada per Elisabet Regina. Les dues Elisabet sovint estaran en conflicte entre si. El fet és: la Corona ha de guanyar. Sempre ha de guanyar".

La sèrie ens presenta una reina Elisabet II que és, en ella mateixa, la institució reial, la casa reial anglesa; algú que dedica tot el seu temps, tota la seva energia, tot el seu esforç, a la Corona. Algú que posarà la seva feina per davant de qualsevol altra cosa, tant si això afecta el seu matrimoni, o la relació amb la seva germana. Algú que, en el nostre mètode, considerem una persona T, Treballaddicte; algú que es preocupa pels problemes de la seva feina més que de qualsevol altra cosa, amb la feina ocupant l'espai central de la vida. Elisabet II, a The Crown, es lliura en cos i ànima al seu rol de monarca del Regne Unit, posant la feina per davant de qualsevol altra prioritat vital.

En contrast amb aquesta implicació vital de la seva germana, la princesa Margarida se'ns presenta a The Crown com algú que en el nostre mètode anomenem persona H, Hedonista; algú amb vida més enllà de la seva feina, algú que treballa el que cal treballar però no més. Una persona amb interessos personals i vitals diversificats, que considera el seu rol a la família reial important, però que no per això deixa de voler viure altres experiències.

La princesa Margarida de The Crown viu una vida de luxosa decadència, basada en fets reals; segons el periodista Craig Brown, als seus vint-i-pocs anys, un matí qualsevol a la vida de la princesa començava a les nou amb un esmorzar al llit, seguit de dues hores escoltant la ràdio i llegint els diaris -que quedaven per terra- cigarreta rere cigarreta; a les onze una hora de bany, seguit de pentinat i maquillatge per poder baixar sobre quarts d'una a fer el que en deien un 'vodka pick-me-up', i així poder sumar-se després a la reina mare per a un dinar de quatre plats, "servits de manera informal en plats de plata", amb mitja ampolla de vi per persona i "fruita i mitja dotzena de diferents varietats de formatges autòctons i continentals".

A la sèrie hi ha un moment que la reina Elisabet apareix a l'habitació de la seva germana pel matí, quan encara és al llit després d'una nit de festa intensa, amb un diàleg interessant entre les dues:

• Reina Elisabet II: Margot, és possible que encara estiguis beguda?
• Princesa Margarida: Saps què, crec que potser sí, una mica.
• Reina Elisabet II: Has d'anar més amb compte.
• Princesa Margarida: Sí, tens raó. El gra i el raïm no es barregen bé.
• Reina Elisabet II: No, vull dir sobre on et veuen. I amb qui. Estàs bevent molt més del que bevies.
• Princesa Margarida: Per què creus que ho faig? Perquè sóc més infeliç del que era. I per què? Perquè segueixo sense casar-me. Oh, perquè em vas negar la parella perfecta.
• Reina Elisabet II: No ets justa. Com a germana teva, hauria estat perfectament feliç si t'haguessis casat amb en Peter.
• Princesa Margarida: Què?.
• Reina Elisabet II: Va ser la Corona qui t'ho va prohibir. I sense mencionar que era una mica vell. I que no era realment del millor...
• Princesa Margarida: No, no, no, no. No t'atreveixis a dir "origen".

La relació entre la princesa i el capità Peter Townsend, un heroi de la segona guerra mundial, setze anys més gran que ella, divorciat i amb dos fills del seu anterior matrimoni, amb qui va demanar de casar-se quan Elisabet preparava la coronació, és una de les trames de l'inici de la sèrie. L'Església d'Anglaterra, de la que Elisabet seria cap en tant que reina, no permetia el matrimoni d'un divorciat, i bona part de la societat més conservadora no hi estaven tampoc d'acord; la futura reina li demana esperar un any, i -a la sèrie- fan saber a la princesa que si s'hi acaba casant perdrà el títol i tots els drets en tant que família reial... I la princesa acaba renunciant al seu possible matrimoni.

Aquesta polèmica, com tantes d'altres relacionades amb la vida privada de la princesa Margarida que també recull la sèrie, ens mostren una persona H que gaudeix de la vida molt més enllà del seu rol institucional; festes amb amics a les seves residències oficials, vida social molt activa més enllà del deure, diversos idil·lis coneguts i desconeguts... Amb la premsa i l'opinió pública britànica especulant i fent-se'n ressò contínuament. La seva germana Elisabet, en canvi, en un rol de persona T molt marcat, fa de la seva feina l'únic element de la seva vida, la prioritat total, i es cuida molt de no fer res de res que pugui ser interpretat d'una manera diferent: viu per a la seva feina de monarca, tant en el que fa en públic com en el que fa en privat.

A The Crown, però, també veiem que el grau d'implicació vital Hedonista té avantatges; en un moment que les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units estan força deteriorades, amb les colònies de l'antic imperi britànic independitzant-se, l'economia molt debilitada i el seu rol al món desdibuixant-se, el President Johnson convida la princesa Margarida, que desperta interès entre els americans, a un sopar de gala a la Casa Blanca... On brilla, destaca i enamora tots els assistents amb la seva vitalitat. Els articles dels diaris parlen d'aquest sopar real, del 17 de novembre de 1965, i també fan esment que la princesa en va marxar a quarts de dues de la matinada. Les relacions anglo-americanes en surten clarament reforçades!

Així, la princesa Margarida, pensant des de la seva implicació vital H el que creu que hauria de fer la reina, amb molta més activitat social i molta més obertura a les realitats més enllà de la seva feina, diu a la seva germana: "La monarquia hauria de brillar", i la reina, com a bona T, li respon: "La monarquia, sí; no la monarca": la feina per davant de la persona, sempre. O, davant del retret de la Margarida a l'Elisabet, "La meva germana sense personalitat", l'Elisabet respon "La teva Reina. No una 'showgirl'".

Aquestes dues maneres de fer, que a The Crown queden tan ben exemplificades, són comuns als nostres equips de treball, on hi ha barrejades persones Treballaddictes i persones Hedonistes, tot i que aquest segon grup sovint ho amaga i intenta aparentar un fals perfil T -perquè si no mostren un entusiasme raonable per treballar i l'entorn percep una manca d'implicació, poden tenir problemes laborals.

El que és interessant és tenir clar que ni ser Hedonista no vol dir no ser treballador, ni ser Treballadicte no vol dir que es treballi més ni millor. El que aquesta dimensió defineix és el grau d'importància que adjudiquem a la nostra feina dins de la nostra vida, com encarem la feina quan entra en competència amb altres vessants de la nostra vida. Ser T o ser H no és ni millor ni pitjor, sinó més o menys adequat segons la feina que s'ha de fer i segons com s'organitzi.

Però d'això, com del fet que moltes persones evolucionen d'un a altre grau d'implicació vital durant la vida professional, en funció de moltes variables, ja en parlaré, segurament, en propers articles.