Gosar pensar en construir un estat que pensi (I)

Albert Calderó

Un estat competent és una intel·ligència col·lectiva organitzada, capaç d’aconseguir el progrés continu econòmic i social per a una societat de milers o milions de ciutadans. Un estat competent és un estat que pensa.

Un estat que pensa és una coalició estable, conreada activament, d’un conjunt ampli i divers d’elits que pensen. Elits empresarials, funcionarials, militars, polítiques, científiques, professionals i socials que pensen i gestionen la coalició d’elits i el progrés econòmic i social.

Un estat que pensa pot ser o no independent, i un estat independent pot pensar o no.

És evident que Escòcia és un estat que pensa, tot i no ser independent, i tot i que milers d’escocesos formen part de les elits estatals del Regne Unit. I igualment Massachusetts pensa. I Delaware pensa, tot i que mai surt als diaris (no vol sortir). Els Estats Units és un dels Estats que millor pensa del món, i es nota. És un estat que pensa federalment, molts estats federats pensen incardinadament amb l’estat federal. I també hi ha als Estats Units estats federats que no pensen.

Hi ha estats independents molt petits que pensen, com Luxemburg o Islàndia. Té mèrit.

I, per desgràcia per als seus residents, hi ha estats independents fins i tot grans que no pensen, com Irak o Afganistan, i n’hi ha molts altres, que no pensen. En general no els hi va bé.

Molts estats han aconseguit la independència sense pensar. Simplement perquè l’estat matriu els ha fet independitzar-se o els ha deixat independitzar-se, o s’ha dissolt. N’hi ha molts exemples.

També hi ha estats disfuncionals, que tenen elits poderoses i organitzades que pensen, però que no tenen coalició entre elles, i que lluiten entre elles per l’hegemonia. Aquests estats típicament tenen etapes bones i dolentes, i transicions imprevisibles entre unes i altres. Rússia, la Xina i l’Índia en són bons exemples.

Són estats inquietants on pot passar qualsevol cosa, fins i tot que tinguin etapes en les que vagin bé.

Hi ha dos grans factors que ajuden molt els estats a pensar. Un és l’economia de mercat i l’altre és la democràcia. Tant un com altre són sistemes flexibles, auto-regulats i meritocràtics, que faciliten les coalicions de les elits i a la vegada l’adaptació dels sistemes als canvis. Com millor funcionen aquests dos factors millor pensa l’estat. I com més “checks and balances” té un estat millor pensa.

Un cop definit aquest escenari conceptual proposo quatre tesis.

1. Espanya és un estat disfuncional.
2. Catalunya és un estat que no pensa.
3. Tant si Catalunya aspira a ser un estat independent com si aspira a formar part federalment de les elits espanyoles, caldria gosar pensar en construir Catalunya com un estat que pensa.
4. Tant si Espanya aspira a integrar Catalunya federalment, com si aspira a integrar les seves elits sense reconèixer-la com subjecte polític federat, com si accepta la independència de Catalunya, li caldria gosar pensar en construir Espanya com un estat que pensa.

En propers articles d’aquesta sèrie aprofundiré en aquestes quatre tesis.