Albert Calderó
Un estat competent és una intel·ligència col·lectiva organitzada, capaç d’aconseguir el progrés continu econòmic i social per a una societat de milers o milions de ciutadans. Un estat competent és un estat que pensa.
Un estat que pensa és una coalició estable, conreada activament, d’un conjunt ampli i divers d’elits que pensen. Elits empresarials, funcionarials, militars, polítiques, científiques, professionals i socials que pensen i gestionen la coalició d’elits i el progrés econòmic i social.
Un estat que pensa pot ser o no independent, i un estat independent pot pensar o no.
És evident que Escòcia és un estat que pensa, tot i no ser independent, i tot i que milers d’escocesos formen part de les elits estatals del Regne Unit. I igualment Massachusetts pensa. I Delaware pensa, tot i que mai surt als diaris (no vol sortir). Els Estats Units és un dels Estats que millor pensa del món, i es nota. És un estat que pensa federalment, molts estats federats pensen incardinadament amb l’estat federal. I també hi ha als Estats Units estats federats que no pensen.
Hi ha estats independents molt petits que pensen, com Luxemburg o Islàndia. Té mèrit.
I, per desgràcia per als seus residents, hi ha estats independents fins i tot grans que no pensen, com Irak o Afganistan, i n’hi ha molts altres, que no pensen. En general no els hi va bé.
Molts estats han aconseguit la independència sense pensar. Simplement perquè l’estat matriu els ha fet independitzar-se o els ha deixat independitzar-se, o s’ha dissolt. N’hi ha molts exemples.
També hi ha estats disfuncionals, que tenen elits poderoses i organitzades que pensen, però que no tenen coalició entre elles, i que lluiten entre elles per l’hegemonia. Aquests estats típicament tenen etapes bones i dolentes, i transicions imprevisibles entre unes i altres. Rússia, la Xina i l’Índia en són bons exemples.
Són estats inquietants on pot passar qualsevol cosa, fins i tot que tinguin etapes en les que vagin bé.
Hi ha dos grans factors que ajuden molt els estats a pensar. Un és l’economia de mercat i l’altre és la democràcia. Tant un com altre són sistemes flexibles, auto-regulats i meritocràtics, que faciliten les coalicions de les elits i a la vegada l’adaptació dels sistemes als canvis. Com millor funcionen aquests dos factors millor pensa l’estat. I com més “checks and balances” té un estat millor pensa.
Un cop definit aquest escenari conceptual proposo quatre tesis.
En propers articles d’aquesta sèrie aprofundiré en aquestes quatre tesis.