Les 10 idees clau per guanyar les properes eleccions municipals

Articles Revistes
5.337

Per Albert Calderó

Dins de dos mesos hi haurà eleccions municipals, en un clima polític molt especial i molt diferent del d’anteriors eleccions locals. Moltes idees que podien ésser bones fa quatre anys no ho seran aquest cop. A aquest article n’explicarem i justificarem 10 que podrien ser clau en les actuals circumstàncies. Som-hi.

1. Un cap de llista que sigui persona intel·ligent, negociadora, amable i pacient

De vegades no és possible triar cap de llista, perquè ja hi ha un líder indiscutible. Però de vegades sí que és possible. Parlem d’aquest cas, i també de quin és el perfil més valuós avui en dia per ser cap de llista a les municipals: Als líders indiscutibles els aniria molt bé fer cas del que es dirà.

No cal que el cap de llista sigui un gran estratega. Avui en dia la capacitat de decisió dels ajuntaments és limitada, però sobretot, si cal pensar en plans i projectes de futur, això ho pot fer gent experta que no cal que estigui a la llista.

No cal tampoc que el cap de llista sigui bon directiu ni executiu, perquè per dirigir l’administració el que s’ha de fer és donar responsabilitat (i exigir-la) a funcionaris qualificats i emprenedors, que són els que han de fer aquesta feina, i a l’administració n’hi ha.

Tampoc no cal que el cap de llista sigui un expert en dret, ni en cap de les moltes diverses disciplines que es fan servir a l’administració municipal. Per fer de tècnic hi ha els tècnics; i si en manquen a un ajuntament els del consell comarcal i els de la diputació tenen la missió de cobrir les possibles mancances dels tècnics municipals. Els polítics han de fer de polítics, no de tècnics.

El que cal és que el cap de llista sigui un molt bon conductor d’equips, perquè haurà de gestionar un equip de govern que amb casi tota certesa haurà de ser de coalició, no hi haurà majories absolutes ni gairebé relatives; més aviat tindrem un escenari molt fraccionat. Es necessita algú intel·ligent i flexible, i amb capacitat d’arribar a acords i d’integrar un equip de gent heterogènia.

El que també cal és un cap de llista que sigui molt amable i pacient escoltant la gent. La gent ha patit molt tots aquests anys de crisi, i a més ha canviat. S’ha d’escoltar molt i s’ha de passar temps a prop de la gent, de la gent normal del carrer, de la gent que no s’apropa als polítics. I això poca gent ho sap fer bé, i encara menys gent entén la importància que té.

Doncs això, a les municipals necessitem caps de llista, i llistes electorals, amb moltes persones que sigui persones intel·ligents, negociadores, amables i pacients.

2. Una llista de candidats de gent diversa, que busqui fer voluntariat i no un sou

La llista electoral a les properes eleccions serà més important que mai. Totes les forces polítiques han patit una erosió molt gran els darrers anys. Fins i tot les forces polítiques noves i emergents tenen un problema de credibilitat que només el pot reduir la credibilitat personal dels integrants de la llista.

Això vol dir que els membres de la llista han de ser experts en govern i gestió local? No. La gent no sap jutjar això. Vol dir que, enguany més que mai, els membres d’una llista electoral han de saber molt i molt bé interaccionar amb la gent, escoltar-la i parlar-li; i han de tenir una trajectòria avalada socialment de bones persones, responsables i implicades en la dinàmica social.

El descrèdit de la política partidista també ha suposat el descrèdit del “professionalisme de barriada” en la política local. Pot ser necessari, i més com més gran sigui el municipi, que algunes persones de la llista, les més ben preparades, es dediquin a ple temps a la tasca de govern municipal; les més ben preparades segons els criteris que hem dit abans, no les que necessiten una feina, i encara menys les que necessiten una primera feina...!

La gran majoria dels integrants de la llista han de ser persones disposades a treballar una bona quantitat d’hores a la setmana per al seu municipi com una tasca voluntària i poc o gens remunerada. Aquella llista electoral que pugui fer servir amb credibilitat com a argument electoral “No anem a guanyar sous, anem a treballar per al municipi” tindrà una prima en resultats.

Per altra banda també és important que com més experiència en gestió local hi hagi a la llista millor. Les persones que ja han estat a l’ajuntament és bo que segueixin, llevat de les que no estiguin disposades a dedicar el temps a estar amb la gent. I és important que tinguin capacitat de treballar i reflexionar en equip.

3. Una segmentació electoral seriosa

A les eleccions municipals les direccions centrals dels partits es limiten a aprovar les llistes de candidats i a organitzar una campanya mediàtica amb missatges molt generals. La campanya concreta a cada municipi ha de ser obra dels candidats i l’organització local. I és freqüent que a nivell local hi hagi molt poca tecnologia electoral, de manera que es dediquen en general molts diners i energia a fer coses molt poc o gens útils. Com que això passa a totes o gairebé totes les candidatures, es produeix un cert empat d’incompetències que es tradueix en una alta abstenció.

En moments d’inquietud social com els actuals, aquest empat d’incompetències i l’abstenció que provoca afavoreix relativament les opcions més extremistes i populistes.

La manera d’evitar aquest problema és estudiar seriosament la segmentació electoral. S’ha de treballar buscant els segments de l’electorat que són fluctuants entre votar la pròpia opció i altres conductes electorals, i concentrar en aquest segment tot el treball electoral, tant de propostes com d’operacions preelectorals i electorals. Buscar el vot dels ja convençuts és tan inútil com buscar-lo dels que mai es convenceran.

L’èxit o fracàs d’una campanya electoral és a aquest punt, en molt gran mesura: identificar bé aquests segments fluctuants i centrar-hi el treball de campanya. La bona notícia és que gairebé sempre és un segment petit, de no més del 10 o el 15 per cent de l’electorat.

Es necessita treball expert per identificar bé aquest segments fluctuants. Una pista: no es tracta de fer enquestes, això és del tot inútil. Es tracta d’estudiar els resultats electorals de molts anys, i tenir en compte l’evolució demogràfica.

4. Un to cordial, uns valors inclusius

Les operacions electorals no han de ser agressives ni crispades. No es tracta d’entusiasmar els ja convençuts, es tracta de convèncer els indecisos. Els electors indecisos són persones de dos tipus diferents. Per una banda hi ha els indecisos estables, persones que no tenen una opció política clara i que a cada elecció paren atenció al panorama polític i decideixen en funció del que escolten i senten. Per altra banda hi ha els “nous indecisos”, que és un segment que només existeix en moments de crisi política, com l’actual. Persones que tenien una opció clara i que de cop i volta la deixen de tenir, la perden; és com si quedessin orfes, perquè per una o altra raó perden un referent polític i han de fer una cosa que no feien, que és parar atenció al panorama polític i decidir en funció del que escolten i senten. Tant uns com altres tenen una actitud receptiva al discurs i propostes polítiques de les opcions que queden dins del seu ventall de preferències; però tendeixen a defugir el discurs radical i excloent dels altres.

Per tant cal un discurs, unes propostes, unes operacions preelectorals i electorals amables, argumentatives, empàtiques, buscant la connexió i la complicitat. A la vegada, s’ha de cridar l’atenció, s’ha de sobresortir de la cacofonia dels altres missatges competidors. Però, paradoxalment, per cridar l’atenció no es tracta de cridar. S’ha de ser amable però incisiu, no s’ha de ser ni agressiu, ni tampoc ambigu, ni trivial.

El disseny d’operacions i del discurs és essencial, en l’argumentació i en el to. Si això s’improvisa o es deixa en mans de publicistes de detergent tindrà un efecte semblant al d’un elefant en una cristalleria, i el càstig serà la pèrdua dels vots indecisos i fluctuants.

5. Un programa electoral 10-10-10

Una de les coses que provoca una alta abstenció a les municipals és que no se sap què proposen les candidatures. És molt freqüent que les candidatures elaborin (sovint trepitjant el mateix text de quatre anys abans) un llarguíssim catàleg de les coses que teòricament faran, que d’una banda ningú, ni els mateixos candidats, pren seriosament perquè per fer tot això caldrien deu anys i cent vegades el pressupost disponible; i d’altra banda i al mateix temps en molts punts no es compromet en realitat a res, perquè utilitza (hàbilment, diuen els cínics) els verbs que no comprometen a res: animar, dinamitzar, potenciar, promoure, reforçar...

Són llargs documents que no llegeix ningú, ni els candidats, i que per tant ni es fan servir en els discursos ni en la publicitat ni enlloc, només es fa servir per poder dir els candidats, sense posar-se vermells, que ells sí que tenen un programa...

És prou evident que això és inútil. En canvi, el programa electoral és una de les poques peces de l’oferta electoral que es pot treballar i convertir en un argument de vot vàlid per als electors indecisos. La marca de partit és la que és, es pot amagar o no, però no la podem canviar, ni alterar la imatge que tingui en aquest moment al nostre municipi. Els candidats són els que són i gairebé mai hi ha la possibilitat de canviar-los per estrictes criteris d’eficàcia electoral. El que, en canvi, sí que podem gestionar i convertir en un argument atractiu per guanyar vots és l’oferta programàtica.

Com ha de ser un programa electoral guanyador? Nosaltres ja fa anys que defensem una fórmula molt senzilla i eficaç: El 10-10-10. Vol dir el següent:

Un programa electoral ha de tenir un màxim de 10 propostes. Importants i impactants. Sobretot pensant en els electors indecisos. Poques i bones, factibles però ambicioses.

Cada proposta del programa electoral s’ha de poder dir en un màxim de 10 paraules. A banda que en lletra petita hi hagi més explicacions i arguments, la proposta té de ser clara, senzilla i contundent. Si no es pot dir clarament en 10 paraules no serveix.

I totes les propostes dites en 10 paraules les ha de poder entendre un nen de 10 anys. Si cal ser politòleg per entendre la proposta, no serveix. La gent, especialment molts dels electors indecisos, no té una gran cultura política ni coneixements jurídics. I ha d’entendre molt fàcilment la proposta i la seva transcendència.

Així hi haurà un programa molt curt, clar i senzill que tothom coneixerà i del que tothom parlarà...

6. Una proposta de coalició

Un dels canvis més clars del panorama polític en relació al de fa quatre anys és que el ventall de forces polítiques amb possibilitats de tenir representació s’ha ampliat. Algunes forces tradicionals han perdut acceptació, i han aparegut noves formacions amb possibilitats. Això fa que a molts municipis, sobretot en els grans i mitjans, és possible que es presentin més candidatures i sobre tot és possible que més candidatures arribin a obtenir representació. A més, algunes forces que durant molts anys havien tingut grans majories ara passen per una certa crisi.

Tot plegat fa altament probable que a molts municipis, sobretot en els importants, no hi hagi majories absolutes, hi hagi més fragmentació de la representació i per tant sigui més evident la necessitat de fer pactes per formar majories de govern.

Per tant una cosa que molts indecisos es preguntaran és quina coalició pensen fer les forces entre les que dubta, i aquest pot ser un altre bon argument per guanyar vots.

Això a més no obliga a fer forçosament després la coalició que s’ha preferit abans, perquè en les negociacions posteriors sempre poden aparèixer factors nous que facin aconsellable prendre altres decisions...

Per altra banda els electors indecisos sovint són persones poc polititzades que no entenen, i veuen malament, que als polítics els costi tant posar-se d’acord entre ells.

Per tant pot ser un molt bon argument electoral plantejar en la campanya una previsió de quines coalicions es farien en cas de poder accedir al govern. Hi ha qui es pensa que això pot fer desdir algú de votar, però això només passarà si es proposa coalició amb algú que algun segment d’electors vegi molt malament. En canvi, demostra una voluntat d’entesa i de recerca d’una representativitat gran per governar, una cosa que molts electors valoraran positivament.

7. Un estil de treball participatiu i amable

Des de l’any 1979 els ajuntaments han estat democràtics, però tot i això, i tot i la bona intenció de gairebé tots els polítics, molts hàbits de conducta del sistema autoritari s’han mantingut vigents, tant en els càrrecs polítics com en els de l’administració. Un dels més antipàtics i que més fa enfadar a cada cop més gent és el despotisme, la tendència a fer i decidir coses sense comptar amb la gent; la creença de molts polítics i de molts funcionaris de què ells, que són els que en saben, són els que han de decidir les coses, pensant en la gent però sense comptar amb la gent.

Això ha entrat del tot en crisi. Quan hi havia molts diners, i cada any més, que una part s’esmercés en coses que eren més capricis dels polítics que no pas necessitats socials era tolerable; des que ja no hi ha diners de sobres, que serà des de la crisi endavant per sempre més, això ja no es tolerable i no serà tolerat. S’ha acabat per sempre el temps de les alcaldades, fins i tot de les ben intencionades. O bé, qui faci alcaldades que es prepari a passar-ho malament políticament.

A partir d’ara s’han de fer poques coses, perquè no hi haurà diners per a fer-ne moltes, i totes molt ben pensades i sobretot molt ben consultades amb tothom, i molt consensuades, i molt participades, i molt negociades. No hi haurà d’haver presses.

Més valdrà fer tres coses, i totes tres ben fetes i amb l’aprovació de la immensa majoria, que no pas deu coses i de les deu cinc mal fetes, o absurdes, o innecessàries, o simplement no del gust de la gent. En política local a partir d’ara es pagaran cars els errors, i les impaciències, i les improvisacions, i la compulsivitat, i la prepotència...

Això vol dir que s’ha de canviar radicalment de xip. L’important no és fer moltes coses de qualsevol manera; l’important és fer les coses bé. I bé vol dir bé a gust de la immensa majoria. L’objectiu ja no ha de ser pavimentar la plaça en un any fent el que li doni la gana a l’arquitecte municipal; ha de ser pavimentar-la en tres anys, fent un munt de reunions, amb els veïns de la plaça, i amb els comerciants, i amb els taxistes, i amb els repartidors, i amb les companyies de subministres, ...i també amb l’associació de veïns, però a més a més, no únicament; i fent reunions on la gent participi, on hi hagi votacions, on es facin concursos d’idees, on es triï el color del paviment i també la textura del paviment i també si hi ha d’haver jocs infantils o no, i quins arbres, i com han de ser els passos de vianants... cada actuació municipal ha de ser un grandíssim pacte social amb la immensa majoria dels afectats, que s’ha de teixir i sargir amb molta paciència, esperit obert, enginy i capacitat de trobar solucions arbitrals...

No es tracta d’inventar, es tracta de copiar. S’ha de copiar una cosa que ja està inventada a tots els països civilitzats... a Estats Units en diuen el community planning, o el neighborhood planning, planificació comunitària o planificació veïnal; la participació profunda, efectiva i directa de la gent en planificar i gestionar la posada en pràctica de totes les actuacions municipals de certa dimensió i impacte social.

Tots els polítics, directius i funcionaris locals n’hauran d’aprendre, i ràpid.

I els candidats que en facin una promesa solemne de campanya ja tindran un bon punt guanyat.

8. Un model pressupostari

Ja hem dit en el punt 5 la gran utilitat de fer un programa electoral de veritat, amb compromisos precisos, realistes i a la vegada ambiciosos i atractius. Ara proposarem un pas més, per als que tinguin més ganes de fer les coses bé: Fer públic durant la campanya electoral un avenç de les grans xifres del pressupost dels 4 anys, que demostri la viabilitat econòmica de les promeses electorals que es fan al programa i a la vegada la tendència positiva que la candidatura es compromet a aconseguir en les grans xifres de l’economia municipal: fins a quin punt reduiran el dèficit i el deute, quin estalvi net aconseguiran, quines inversions faran, com faran evolucionar la despesa corrent, etc.

És clar que això només ho apreciaran els que coneguin bé el funcionament municipal, però precisament aquestes persones son bons prescriptors de cara a molts electors indecisos: si les persones serioses i ben informades del municipi parlen bé d’una candidatura concreta això pot mobilitzar i decantar molts vots.

Per altra banda fer aquest exercici permetrà a la candidatura que ho aconsegueixi fer d’una manera ben documentada la crítica de totes les altres candidatures que probablement, com que no hauran llegit aquesta col·lecció d’articles, seguiran fent les coses com en les eleccions anteriors, i per tant seguiran prometent la lluna sense dir com ho pagaran.

9. Un projecte de canvi de la institució

Una altra cosa que pot donar un avantatge a una candidatura és que faci propostes serioses de modernització de l’ajuntament. En aquest tema s’han fet en campanya electoral moltes propostes simplistes i demagògiques, però després la gran majoria de governs locals, de tots els colors polítics, no han fet gaire res. Durant els anys de fort creixement econòmic i de la despesa pública es van augmentar molt les plantilles i els sous del personal, però poc la productivitat i l’eficàcia. I els anys de crisi, que podrien haver estat una oportunitat per millorar a fons el funcionament intern, fent més feina a menys cost, han passat també gairebé sense canvis, simplement fent estalvis a base de deixar de fer inversions i reduint les despeses més fàcils de reduir (sovint no les més innecessàries...)

I les institucions locals tenen força necessitat de modernització. Els funcionaris entren a treballar la majoria de vegades després de proves memorístiques que no acrediten gens les capacitats professionals, i després només milloren professionalment els que són capaços d’espavilar-se sols... Cada tècnic i empleat públic fa la feina que vol fer, sense més criteri que la pròpia consciència, perquè el comandament és més honorífic que efectiu; els horaris són curts i flexibles, i l’assignació de feina molt rígida, de manera que és freqüent que al mateix ajuntament hi hagi a la vegada gent sense feina i gent que no dóna a l’abast. Al mateix temps, el sindicalisme ha agafat tanta força que els sous del personal menys qualificat són tres i quatre vegades més alts que a l’empresa privada, mentre que els tècnics i caps tenen sous amb prou feines dos cops més alts, cosa que compensen amb l’ambient de greu manca d’exigència...

Fer una proposta ambiciosa, però realista i viable per canviar això podria ser un bon argument electoral. Però se n’ha de fer l’encàrrec a professionals seriosos; amb receptes fàcils i tronades no s’arregla res ni es convenç a ningú.

10. Una mica de sort i molt de coratge

El sistema electoral democràtic té un avantatge, i és que sempre ha de guanyar algú. Alguna candidatura acaba guanyant l’alcaldia i governant. Sovint, i enguany més que mai, amb una majoria ben precària. Sovint, i enguany més que altres vegades, una candidatura amb molt poca o gens experiència de govern. Guanyar pot ser qüestió de sort, o de seguir alguns dels suggeriments d’aquest article, sobretot si cap altra llista ho ha fet.

El que és important és que qui guanyi no es pensi que ha estat per la seva immensa saviesa política. Les eleccions no les guanya el millor, les guanya el que té més vots i el que és capaç de guanyar l’alcaldia i formar govern. Després ve la feina de governar i la feina encara més difícil que és la d’aprendre a governar. Admetre (mai en públic, sempre en privat) que no se’n sap prou és la grandesa dels bons polítics i dels polítics responsables. Aprendre a governar cada dia millor, amb autoexigència creixent, és una de les tasques més importants d’un equip de govern, i és una tasca d’equip. I és una tasca que requereix molt de coratge.

Cal coratge per barallar-se amb els problemes enlloc de defugir-los. Cal coratge per canviar coses eliminant privilegis i regalies. Cal coratge per estar a prop del veïnat quan hi ha problemes. Cal molt de coratge per ser alcalde o governant local. Lyndon Johnson, president dels Estats Units, va dir una vegada: “Quan les exigències de la presidència em semblen excessivament pesants, sempre em recordo a mi mateix que seria molt pitjor si fos un alcalde”

Doncs això, molta sort i molt de coratge a tots i totes, i l’enhorabona als que els toqui governar. El govern local és una feina terrible, però també apassionant.

Març de 2015



c/ Villarroel, 9 pral 1a - 08011 BARCELONA - Tel.: 934 817 410

Inscrita al Registre Mercantil de Barcelona, Volum 11303, Llibre 10108, Secció 2a, Foli 18, Full núm. 131675
© ESTRATEGIA LOCAL, SOCIETAT ANÒNIMA - CIF A-59108522