Els perills d'enrotllar-se fent discursos (polítics)

Per Joan Queraltó

William Henry Harrison va ser escollit President dels Estats Units d’Amèrica el 4 de març de 1841, el novè en ocupar el càrrec. Ja era ben conegut abans, com a governador d’Indiana, quan a la batalla de Tippecanoe va liderar la victòria de l’exèrcit americà contra els indis. Però pel que se’l recorda és per haver fet el discurs inaugural més llarg –i mortífer- de tota la història americana: el vell Tippecanoe, com era conegut popularment, va estar parlant més de dues hores sota la pluja i el vent, sense cap concessió a les inclemències meteorològiques –les cròniques de l’època afirmen que no duia abric, ni tan sols barret. Va morir de pneumònia el 4 d’abril, només un mes després d’haver estat nomenat president. De fet, va ser el primer president americà mort durant el seu mandat, i encara avui ostenta el rècord de la presidència més curta.

No hi ha gaire exemples més de polítics que hagin perdut la vida per parlar massa estona; però sí que hi ha multitud que moren políticament perquè no han entès que l’objectiu d’un discurs no és demostrar que se sap parlar molta estona, sinó comunicar alguna cosa.

La durada del discurs és tant important com el seu contingut. El missatge que comunica algú que parla massa, tant si ho fa molt bé com si ho fa molt malament, és que no ha entès que el públic ja fa estona que no l’escolta. Perquè la nostra capacitat d’atenció és limitada; de fet, quan més escoltem és durant els primers quinze minuts –molt especialment els cinc primers minuts. Després, anem desconnectant, fins arribar al límit dels quaranta-cinc minuts, quan fins i tot els més entusiastes seguidors ja no estan atents al que es diu. I el fet és molt més greu si es pensa en la feina dels periodistes, que acaben pescant d’aquest mar infinit de paraules alguna frase aparentment interessant.

Hi ha pocs polítics al nostre país que s’atreveixin a fer discursos públics de cinc, màxim quinze minuts. Tot i l’evidència de la pèrdua d’atenció de l’auditori. Tot i l’evidència que els discursos breus són molt millor recollits pels mitjans de comunicació. Potser perquè dir coses, donar contingut, és molt més difícil que enrotllar-se.

L’any 1988, Bill Clinton, aleshores Governador d’Arkanses, va fer un discurs que va semblar molt llarg a la convenció del partit Demòcrata –tot i ser de trenta-tres minuts; els delegats, que fins aquell moment el xiulaven, van aplaudir amb entusiasme quan va dir “Per acabar...”. Unes poques nits després, va ser convidat al programa televisiu The Tonight Show. El presentador va començar preguntant “Governor, how are you?” i, sense fer cap pausa, va treure un rellotge de sorra de sota la taula i li va donar la volta. El públic va embogir. I Bill Clinton ho va entendre, va deixar d’enrotllar-se, i va arribar a president.