No expressar emocions no vol dir no poder comunicar-les, o la suposada fredor dels Misteriosos

Aquests dies he tingut l'oportunitat de conèixer en Pino de Vittorio, actor i cantant especialitzat en la música barroca i la tradició musical de Puglia; és un intèrpret que ha aprofundit en el repertori del renaixement i barroc napolità, i que als escenaris transmet no només a partir de la seva interpretació vocal però també de la corporalitat, de les expressions, dels moviments... Algú que domina la cinquena dimensió del nostre mètode, l'expressivitat emotiva, un Actoral dins i fora de l'escenari, que sap transmetre les emocions que vol transmetre a partir dels seus gestos, la seva cara... Independentment del que estigui sentint en aquell moment.

Xerrant-hi, em va agradar la seva visió sobre Marlene Dietrich, de qui en Pino és fan declarat i a qui va poder veure en directe fins i tot en la seva darrera actuació; m'explicava que, al seu parer, la distància que la gran cantant interposava entre ella i el públic, la manera com es comportava a l'escenari, el rictus seriós, la fredor que transmetia... Eren una tècnica treballada i volguda per aconseguir l'interès dels espectadors, una manera d'aconseguir apropar-los fent una cosa tan contraintuïtiva com allunyar-se'n.

Així, en termes del nostre mètode, segons en Pino de Vittorio, Marlene Dietrich era una M treballada, una Misteriosa que, de manera conscient i volguda, intentava expressar el mínim d'emocions possibles.

Aquesta fredor la feia destacar, afegint-se a la seva qualitat vocal per construir un personatge allunyat, gairebé inaccessible... Que, amb la seva gestualitat mínima aconseguia l'interès -i l'adoració- del Pino i tants d'altres.

Com expliquem al nostre llibre, les persones Misterioses no manifesten gairebé cap emoció, ja sigui per la seva manera de ser, per com han estat educades o per un autocontrol conscient -com en Pino ens diu que feia la Marlene Dietrich. Però que la seva cara no ens mostri què senten no vol dir que no sentin, ans el contrari...

I, sovint, la manca d'expressivitat de les persones M els pot ser una eina útil si aprenen a emocionar amb el que diuen -o el que canten- i no intenten forçar una gestualitat que es nota impostada.

Per entendre'ns, els acudits de l'Eugenio, el mític humorista, no farien tanta gràcia si ell rigués, i gran part de l'èxit del personatge és la seva M que fa destacar el què diu, i que no seria el mateix si simulés riures forçats per aconseguir l'interès dels oients. Les persones Misterioses han de treballar bé què diuen si volen emocionar els seus oients, en lloc de forçar-se a transmetre emocions des de la seva gestualitat: emocionar des del contingut del seu discurs, no des de la seva emoció personal.