La síndrome pencaire

L’origen de la síndrome pencaire és a la transició política. A les élits catalanes del moment hi havia una enorme fam d’autonomia política, i a la vegada un desconeixement quasi total (com era lógic) de la complexitat de la política pública. 

 

Al mateix temps, a les élits reformistes de l’estat franquista hi havia una situació exactament contrària: un gran coneixement de les interioritats de les polítiques d’estat i una falta absoluta de voluntat de descentralització política. 

 

De manera que les dues peces van encaixar perfectament. Com es pot cedir a la fam d’autonomia política sense fer gaire gens descentralització política? Senzill, si els que demanen no entenen gran cosa de la maquinària de l’estat. 

 

La solució és la següent: donat que els autonomistes pensen que l’autonomia és “fer coses” perquè són gent pencaire, es tracta de descentralitzar la feina, però amb pocs diners i gairebé sense decisions. I així va començar la cosa en l’etapa preautonòmica i preconstitucional: en deien descentralització “de competències” i ho era, però de competències operatives. Les competències de gestió (incloent el finançament) i les de decisió es quedaven a Madrid. 

 

Així s’ha arribat a la situació actual: la Generalitat i les altres autonomies fan gairebé tota la feina de l’estat, exercint les competències operatives de tots els grans temes, sobretot dels feixucs i complicats; però amb un finançament de mínims o sota mínims. I l’estat s’ha quedat sense feina, sense maldecaps, amb gran part de la capacitat de decisió via lleis de bases i lleis ordinàries, amb més de la meitat dels diners i amb tot el temps del món per pensar com i en què gastar-los.

 

Tenim autonomies proletàries, pobres, enfeinades, endeutades amb el seu patró, i un patró ric que les renya per males gestores, mentre gasta i gasta amb criteris de nou ric capriciós, irresponsable i lliure d’obligacions… generant molt més dèficit que les autonomies però mantenint tots els mecanismes de l’estat per gestionar-ho amb profit. 

 

Ara els pencaires estem descobrint l’estafa i volem canviar la situació… 

…ens convindria, aquest cop, pencar menys i pensar més.