ELS MESSI I ELS NEYMAR DELS AJUNTAMENTS PETITS I MITJANS O com els ajuntaments petits i mitjans subvencionen i fan feina per als ajuntaments i institucions grans

Albert Calderó

Aquest estiu el Paris Saint Germain li ha pispat en Neymar al Barça, això sí, pagant-li a canvi al Barça una petita prima de consolació de 222 milions d'euros.

Els ajuntaments catalans petits i mitjans no tenen tanta sort. Constantment els ajuntaments grans, les comarques, les diputacions i la Generalitat pispen als ajuntaments petits i mitjans els seus millors professionals: directius, comandaments, funcionaris, tècnics, administratius, policies i altre personal més qualificat, a canvi de res.

Al nostre país ja tothom accepta que les PIMEs, les petites i mitjanes empreses, necessiten mesures legals i administratives de protecció per poder competir en igualtat d'oportunitats amb les empreses grans. En canvi, no passa el mateix amb els ajuntaments. Els petits i mitjans ajuntaments ho tenen difícil. Tenen gairebé les mateixes obligacions que els grans amb uns recursos molt i molt limitats. I els grans, i totes les institucions públiques grans, amb la Generalitat al capdavant, quan fan discursos sí que parlen d'ajudar als petits. Però en alguns temes fan tot el contrari. Sense mala fe, per simple rutina. Ara en veurem un cas ben clar.

Els ajuntaments catalans petits i mitjans gasten molt temps i molts diners formant el seu personal, accepten perdre'n dies i dies i de vegades mesos de feina perquè vagin a cursos i cursets, que a més a més tot sovint són obligatoris per normes de la mateixa Generalitat, com en el cas dels policies municipals; després a les institucions grans només els cal convocar concursos de mobilitat entre administracions, i amb incentius tan migrats com 100 euros més de sou al mes o de vegades ni això, només donant l'opció de treballar més a prop del domicili, o a una institució més prestigiosa, més gran, amb més possibilitats de promoció, i els funcionaris i empleats ja rodats per les petites institucions aniran a rendibilitzar aquest aprenentatge fitxant per una de les institucions grans.

D'això, en dret civil, se'n diu enriquiment sense causa, o enriquiment injustificat. Sense malícia, cada dos per tres, les institucions públiques grans li roben als ajuntaments petits i mitjans el personal més qualificat, sense cap contrapartida.

Potser es podrien fer canvis legislatius que evitessin això; potser algun dia es farà. Potser.

El que jo recomano als governs dels ajuntaments petits i mitjans és que no esperin asseguts que això passi. Hi ha moltes mesures que poden prendre ara mateix per evitar o per posar molt difícil que això passi. Però han de fer canvis en els seus hàbits de gestió de personal. Han de deixar de gestionar el personal amb el lliri a la mà i començar a gestionar-lo defensant els seus interessos.

Vet aquí dos exemples de coses que poden fer els ajuntaments petits i mitjans.

Un:
A les oposicions, i en general a les proves d'accés, posar una prova de coneixement del territori. És il·legal exigir que els candidats a funcionaris i empleats municipals resideixin o hagin nascut al territori on han d'exercir; però és legal, i a més és molt lògic, que se'ls exigeixi que demostrin conèixer molt bé el territori i la societat on han de treballar. I si un funcionari resideix, o ha residit, té família o altres vincles amb el territori de l'ajuntament on treballa és molt més difícil que marxi.

Dos:
Molts ajuntaments gasten diners en ajudes socials al personal que no tenen sentit. Potser en tenien fa molts anys, quan els sous eren de misèria. Però no ara, en general. Pagar les ulleres, els estudis dels fills o altres coses que no aporten res a l'ajuntament i són un simple salari indirecte, que a més no es valora, no té gaire interès per a la institució. En canvi, vet aquí una ajuda que sí que en tindria, i molt: Subvencionar la hipoteca per comprar pis a tot el personal municipal, però a condició que sigui al mateix municipi. Això tindria molts retorns immediats per al municipi: Una família més resident són molts diners més cada any en aportacions de l'estat; a més, una família més que gasta els diners al municipi és bona cosa per a tota l'economia del poble; a més, el poble es beneficia de què el funcionari hi està més integrat, el coneix millor, i la seva feina hi serà més útil. I, finalment, un funcionari que resideix al municipi on treballa més difícilment es plantejarà marxar-ne...

Hi ha moltes més coses que es poden fer per retenir el talent del personal municipal. Però impliquen canvis una mica més globals i complexes de la gestió de personal. Els ajuntaments interessats que busquin un consultor especialitzat que els ajudi a posar-ho en marxa. Un d'ells és l’autor d'aquest article.