Els Ajuntaments no son Corporacions.

(Article publicat a El País el 22.04.2002 i al número 114 de "Estudios de divulgación" del CEMCI per Albert Calderó i Manuel Zafra).

gobierno local.
La proposta d'elecció directa de l'alcalde pot enfosquir una altra reflexió de menor impacte mediàtic però probablement més rellevant per al bon govern local.

Si la voluntat dels dos grans partits espanyols és formalitzar un pacte que situï en els governs locals competències exercides per les comunitats autònomes hauran de meditar si l'actual regulació corporativa del govern local constitueix un bon suport institucional per complir l'encàrrec amb garantia.

Una mostra de la lògica corporativa és la concurrència en l'alcalde de la presidència de la comissió de govern i del ple. O l'obligatorietat de formar equip de govern amb regidors. Aquests dos punts limiten l'abast de les mesures previstes en la Llei Orgànica 8/1999 que modifica la Llei Orgànica de Règim electoral general i en la Llei 11/1999 que canvia alguns articles de la Llei de Bases de Règim Local.

Ni la moció de censura, ni la moció de confiança, ni els plens de control no trobaran un terreny propici si l'alcalde presideix el ple que ho controla. Tampoc no estarà en les millors condicions d'assumir un major nombre de competències executives si no disposa de llibertat per formar lliurement el seu equip de govern.

La legitimitat política d'un regidor no porta aparellada capacitat de gestió. Un bon criteri d'inclusió en una candidatura no implica habilitat per dirigir urbanisme o hisenda. El model d'àrees assignades a un regidor ha provocat dos efectes indesitjables: per una part, la propensió dels regidors a usurpar funcions directives que no són en disposició d'exercir amb professionalitat, i per una altra, la proliferació de regidories en funció del nombre d'aspirants al govern amb la consegüent elevació dels costos de coordinació.

En aquestes circumstàncies, els ajuntaments han funcionat més com organitzacions de rendiment que com organitzacions estratègiques, més com organitzacions executives prestadores de serveis que com governs amb visió de futur.

La legitimitat política d'un regidor no porta aparellada capacitat de gestió, ni habilitat per dirigir urbanisme.

Aquesta excepció als principis de la separació de poders manca de fonament i respon a la idea anacrònica de corporació, com si els municipis fossin associacions gremials en defensa d'un interès particular i resultés més important ordenar la relació entre l'òrgan unipersonal i el col·legiat que encarrilar el conflicte polític entre govern i oposició.

Assimilats a poders intermedis, sembla preocupar menys la pluralitat interna que l'eficàcia en defensar els interessos particulars. No és estrany que els regidors es reconeguin com a gestors abans que com a governants.

Malgrat les modificacions introduïdes per la Llei 11/1999, el govern comparteix la direcció política amb el ple perquè aquest òrgan reté, després de la reforma, importants competències d'execució.

En la legislació actual apareixen com a competències de l'alcalde, barrejades i regirades, decisions d'alta transcendència política amb disposicions administratives trivials; apareixen com a competències del Ple, regirades i barrejades, decisions executives puntuals amb acords que marcaran l'evolució de la ciutat per a molts anys.

El Ple municipal tramita per igual l'augment de sou d'un conserge i l'aprovació del Pla General d'Urbanisme. Aquesta mescladissa que el tradueix tot a mer procediment enfosqueix la funció de control polític i exagera el procediment en si mateix; per això l'oposició municipal, sigui del color polític que sigui, oblida el seu rol polític i es limita a exercir una fiscalització legalista; l'únic tema de debat acaba sent la primmirada vigilància del compliment de la llei, en lloc del genuí control polític presentant alternatives i criticant les iniciatives del govern.

Tots aquests trets fan de la política local un art menor, perviu la consideració amb ranci llinatge dels ajuntaments entesos com a communes, assumptes domèstics clarament diferenciats dels interessos generals, encomanats a uns mandataris, élus, i sens dubte sense cap contingut polític.

Davant aquesta visió, convé reivindicar que l'avantatge comparatiu del govern local no es redueix a una qüestió d'eficàcia derivada del principi de proximitat sinó al pluralisme de les diverses opcions polítiques. No hi ha en els municipis un interès particular que s'hagi de defensar corporativament; si així fora, potser tingués sentit sobreposar l'eficàcia a la democràcia: definida la finalitat sol queda identificar els mitjans.

Tanmateix, la política local supera el caràcter instrumental, no hi ha un finalitat única sinó tantes com variades siguin les demandes ciutadanes, i per tant no hi haurà democràcia local plena si no tenim una divisió de poders entre un executiu amb àmplia autonomia de decisió i un òrgan legislatiu local que elabori normes i controli l'executiu.

Albert Calderó és advocat i director d'Estratègia Local i Manuel Zafra, professor de Ciència Política.