PROBLEMES MUNICIPALS AMB SOLUCIÓ: RELACIONS DE LLOCS DE TREBALL

Albert Calderó

En molts ajuntaments les relacions de llocs de treball són un llibrot gruixut de descripcions de cada lloc de treball on es fa una enumeració interminable de totes i cada una de les gestions que fa cada funcionari/a o empleat/da, elaborat per uns consultors que fa molts anys van cobrar molts diners per passar a net el contingut d'unes fitxes on cada treballador/a va escriure una mena de carta als reis de com li agradaria que s'enumeressin les (moltíssimes) tasques que feia (o li agradaria fer).

Aquest llibrot és molt útil per al personal municipal que no tingui ganes de treballar, perquè els permet negar-se a fer qualsevol cosa que se'ls demani fer, i que no els vingui de gust fer, sempre que no estigui a la refotuda llista. També és molt útil a alguns ajuntaments que no es preocupen d'afavorir el progrés professional del personal, perquè dóna l?excusa perfecta per no plantejar-se mai cap canvi: Un llibrot tan gruixut és complicadíssim de canviar, per no dir impossible. Només de sospesar-lo ja t'entra la son.

I com que no es canvia mai la RLT, només hi ha una vacant a la que algú pugui promocionar : la que queda lliure quan algú es jubila o es mor. De manera que el mètode per progressar professionalment és resar molt, pregant que li agafi un infart al teu cap i, quan la dinyi, resar molt més perquè et toqui a tu substituir-lo. Se’n diu promoció professional mortis causa.

De què serveix una RLT com aquestes a l'ajuntament, apart de congelar per gairebé sempre les aspiracions de promoció professional? Doncs també li serveix per "petrificar" tota l'estructura organitzativa i les tasques de cada lloc de treball, amb la simpàtica conseqüència d'un malbaratament permanent de recursos, perquè les tasques d'un ajuntament son variadíssimes, molt canviants i de volum imprevisible en la majoria de casos. Així s'aconsegueix que mai coincideixi el volum de feina que s'ha de fer de cada tipus amb la gent capacitada disponible per fer-la, i també s'aconsegueix l'edificant situació de que tot sovint coincideixi en el temps que el personal d'un despatx estigui sobresaturat mentre al despatx del costat estan tots/es desvagats/des.

De manera que de fet a molts ajuntaments que tenen RLT l'única manera de gestionar un augment de volum de feina en qualsevol activitat és augmentar la plantilla, encara que l'augment de feina sigui conjuntural; així les plantilles van augmentar explosivament fins a la crisi, sobretot de personal operatiu, configurant un sistema organitzatiu municipal que jo anomeno "l'elefant amb cervell de mosquit": Molt múscul i molt poca intel·ligència tècnica. D'aquesta manera, arribats a la congelació (o reducció) de plantilla de l'època de crisi, que ja s’ha quedat crònica després, perquè mai més hi tornarà a haver diners per a un creixement de plantilles, tenim plantilles municipals disfuncionals, cares, envellides, poc productives i desmoralitzades. Un panorama depriment.

També hi ha altres ajuntaments que veient que una RLT són molts maldecaps per fer-la i cap avantatge de tenir-la han decidit no fer RLT, tot i que la llei ho obliga des de fa més de 30 anys. Tampoc és bona solució, perquè sense eines de gestió del personal el desordre sovint és gran.

Com es podria tenir sense conflicte una RLT àgil, que facilités la promoció professional, que permetés l'adaptació contínua dels efectius de personal als canvis de càrregues de treball, que assegurés un progrés gradual cap a més eficàcia i agilitat institucional?

Amb tota certesa no val la pena intentar solucionar-ho estudiant la llei. La llei dóna regles i restriccions, no solucions. Es pot solucionar buscant un expert en fer-ho, com l'autor d'aquest article.