L'aprenentatge transmet millor el coneixement tàcit

Articles Revistes
4 març 2016
1.221
0


Per Bob Behn

(Nota del traductor: M'ha semblat interessant aquest article perquè fa temps que critico la manera d'entendre la formació a l'administració pública espanyola. Formar professionals no té quasi res a veure amb programar cursets teòrics de 10 o 20 hores. Això com a màxim hauria de ser la cirera del pastís. Formar professionals consisteix sobretot en posar aprenents a treballar al costat de mestres que ensenyin l'ofici. I encara més a Catalunya i a Espanya, on la formació universitària és purament de teoria acadèmica, igual que a l'època del trívium i el quadrívium. M'ha agradat llegir en un article d'un professor universitari el mateix que jo penso. Un professor nord-americà, és clar...)

(Article publicat a Bob Behn's Performance Management Report, January 2016. Bob Behn és professor de la John Kennedy School of Government de la Universitat de Harvard. Traducció d'Albert Calderó)

El coneixement científic és "coneixement explícit". És precís, i es pot desenvolupar en fórmules matemàtiques, llibres de text, plans, procediments, i manuals. Es pot convertir en un sistema. Es pot emmagatzemar, recuperar i utilitzar de nou, tal com es va utilitzar abans, tant se val si va ser ahir, l'any passat, o fa segles.

El coneixement explícit funciona. Aquest coneixement es pot aprendre amb facilitat, és fàcil d'ensenyar, pot ser fàcilment transferit d'un ésser humà a un altre.

Certament, el coneixement explícit és molt més fàcil d'ensenyar i aprendre que el "coneixement tàcit". El coneixement tàcit no pot ser codificat amb precisió. Tal com Michael Polanyi, que va ser el primer en articular el concepte de coneixement tàcit, va explicar: "Podem saber més del que podem explicar".

O bé, dient-ho al revés, "No podem explicar tot el que sabem?. Si nosaltres sabem coses que no podem "explicar", com podem "ensenyar" a aquest coneixement a altres? Com poden els altres, "comprendre" i "utilitzar" aquest coneixement?

El coneixement tàcit té moltes formes sobre molts temes. Hi ha un munt d'exemples. Per exemple, tu saps com anar en bicicleta. Però no ho vas aprendre d'un llibre o d'una conferència. De fet, ningú et va ensenyar a muntar en bicicleta, almenys no en la nostra tradicional forma de pensar sobre "ensenyament".

Sí: Un pare o un amic ens van explicar alguns conceptes generals. Sovint, algú ens va ajudar. Aquest mestre de la bicicleta ens va ajudar, a nosaltres els aprenents, amb algunes coses tècniques: Com pujar a la bici, com portar el manillar, com aturar-se (molt important).

A continuació, l'aprenent comença, amb el mestre aguantant-te per l'esquena, i després et deixa anar. Com a aprenents, ens vam beneficiar de la guia d'un mestre pràctic.

De fet, abans que els nostres avantpassats inventessin el coneixement explícit, abans fins i tot que inventessin el llenguatge (un requisit previ essencial per a l'especificació i transmissió del coneixement explícit) ells sempre havien estat utilitzant, transmetent, i aprenent el coneixement tàcit.

Tant si el coneixement consistia en com dur a terme una cacera productiva o en com trobar la millor fruita al bosc, els mestres de la tribu van ensenyar als aprenents amb l'exemple. De fet, l'aprenentatge és molt eficaç per ajudar els neòfits a aprendre un ofici, una estratègia, o una idea, un concepte que requereix una subtil apreciació del context, els capricis de les persones involucrades, i (com sempre) l'objectiu a assolir.

Certament, la necessitat de l'aprenentatge no es va acabar amb la invenció del llenguatge. El llenguatge no pot fer que allò que és tàcit es torni explícit. De fet, molts famosos artistes, científics i artesans van començar la seva carrera com a aprenents: Leonardo da Vinci, Benjamin Franklin, Paul Revere, Abraham Lincoln, Henry Ford.

El mètode mestre-aprenent per transmetre el coneixement tàcit està ben establert. És molt més efectiu per demostrar com fer les coses, demanar a l'aprenent que ho faci, ajudar l'aprenent a aprendre perquè la cosa funciona o no funciona, i després demanar-li a l'aprenent que ho faci de nou. Repetint aquest procés iteratiu d'orientació, pràctica, observació i anàlisi és com els mestres ensenyen als aprenents els seus coneixements tàcits; com els ajuden a convertir-se en mestres.

Els directius públics tenen la responsabilitat d'ajudar els seus adjunts a aprendre el seu coneixement tàcit. Per a això, han d'estar constantment explicant no només el que fan sinó també per què ho fan. Quina és la relació de causa i efecte que guia la seva estratègia? Per què empren diferents estratègies en diferents circumstàncies?

Han d'estar constantment explicant històries i explicant el seu significat. Una bona història ha de ser inevitablement dramàtica. Però no és el drama, sinó la subtilesa, la que transmet la intricada complexitat dels conceptes tàcits.

En realitat, però, el mestre només pot guiar els aprenents. El mestre ha d'ajudar els aprenents a aprendre per ells mateixos. Aleshores, en algun moment, el mestre els ha de deixar anar.

Article en pdf


Comentaris



c/ Camí d'Agell, 21 - 08349 Cabrera de Mar - Tel.: 934 817 410
BARCELONA

Inscrita al Registre Mercantil de Barcelona, Volum 11303, Llibre 10108, Secció 2a, Foli 18, Full núm. 131675
© ESTRATEGIA LOCAL, SOCIETAT ANÒNIMA - CIF A-59108522