A les institucions públiques no hi pot haver transparència si no hi ha ordre

Articles Revistes
2.194

Per Albert Calderó

Des de fa un any està publicada la llei estatal “de transparència, accés a la informació i bon govern”. Està publicada, però no és gaire vigent. Gairebé tot el contingut que genera obligacions per a les institucions públiques no ha entrat en vigor fins fa pocs dies, i a les comunitats autònomes i les entitats locals encara els queda un any de coll abans de què els sigui obligatòria: És costum arrelat que quan l’estat es genera noves obligacions a ell mateix es doni un termini molt llarg per complir-les. 
 
Ara s’acaba d’aprovar la llei catalana, una mica més àmplia, que també atorga un any de coll al govern català i a les institucions locals abans que entri en vigor gran part del seu contingut. 
 
Com és que les institucions públiques necessiten un any o més per complir una llei que simplement diu que unes informacions que ja tenen, les han de fer públiques? Tan complicat és això?
 
Bé... el que passa, a moltes institucions, és que molta de la documentació que han de fer pública... no està feta. Tot i que en molts casos hi ha lleis que des de fa molts anys diuen que és obligatori tenir-la. 
 
Com fer públic l’organigrama si no hi ha organigrama?
 
Posem un cas ben clar. Totes dues lleis esmentades diuen que les institucions han de fer públic el seu organigrama. Una cosa ben senzilla i que és ben raonable fer pública: a l’organigrama ha de quedar definit a cada institució quina és la jerarquia, qui és responsable de cada departament i servei, i qui té el comandament de qui. La cosa més elemental de qualsevol organització privada o pública. 
 
Doncs bé, això tan elemental, i que alguns ajuntaments ja fa molts anys que tenen, no ho tenen a molts ajuntaments mitjans i petits, i tampoc a alguns de grans. Com és això? Doncs no ho tenen perquè no és tan fàcil fer-ho. 
 
A nivell polític la llei diu que per distribuït responsabilitats entre els membres de l’equip de govern s’han de fer delegacions de l’alcalde i han de ser molt específiques; si no són molt precises i clares l’alcalde segueix essent el responsable de tot. I molts alcaldes volen i dolen: Els agradaria repartir responsabilitats, però a la vegada no volen perdre el control. Els alts funcionaris aleshores els convencen de fer delegacions molt ambigües, on no queda clar si es deleguen responsabilitats o no. I per tant legalment no han estat delegades. Als funcionaris els va bé que l’alcalde sigui l’únic responsable de tot, perquè és més senzill convèncer a una persona que a moltes. Però aleshores no convé aprovar ni fer públic un organigrama, perquè a veure, com es dibuixa en un organigrama aquesta ambigüitat de que en teoria hi ha molts responsables però a la pràctica no...
 
A nivell administratiu el problema és un altre. D’una banda hi ha una cultura jeràrquica tradicional, que considera que els tècnics han de manar als no tècnics, i que els funcionaris dels cossos estatals han de manar a tothom. Però això no ho diu la llei, i està bé que no ho digui, perquè qui ha de manar, a qualsevol organització, es qui en sàpiga i n’assumeixi la responsabilitat. 
 
A molts funcionaris dels cossos estatals i a molts tècnics els agrada manar, però no els agrada assumir responsabilitats. Els agraden els drets que comporta el comandament, però no les obligacions. Volen tenir el dret de manar. Però no l’obligació de dirigir la gent, de guiar-la, de corregir-la, d’ensenyar-.la, de renyar quan algú no fa una cosa bé. 
 
Per altra banda els funcionaris saben molt bé que el comandament comporta també responsabilitats en els procediments. Qui signa un informe o una autorització n’és responsable, i si no ho fa bé pot haver-hi conseqüències. Fins i tot pot acabar a la presó. Per tant a molts funcionaris no els agrada gens firmar, prefereixen decidir ells però que firmi un altre. 
 
Aleshores a molts funcionaris “de dalt” ja els va bé que no hi hagi organigrama, quan volen manen i, en general, se’ls fa cas. Sense responsabilitats ni conseqüències. I si no se’ls fa cas, no passa res, paciència. 
 
Quan no està clar qui mana a una organització es perd molta eficàcia; s’hi mana molt poc, i tothom segueix les rutines i tendeix a auto-organitzar-se de la manera més còmoda que pot. El resultat és una baixa eficàcia i un baix rendiment generals i sistematitzats. I el dia que es treballa es perd un munt d’energia en negociacions i en gestions “diplomàtiques”, perquè s’ha d’aconseguir posar d’acord a la gent en fer el que cal fer. 
 
Quan hi ha organigrama, de vegades no es compleix
 
A les organitzacions públiques grans sí que hi ha organigrama, n’hi ha un de molt gran. Hi ha una cadena de comandament definida, i oficial, i molt llarga: Per exemple, a la Generalitat, des del President fins a un funcionari de base hi haurà gairebé sempre un Conseller, un Secretari, un Director General, un Subdirector general, un Cap de Servei, un Cap de Secció i un Cap d’Unitat. Total, vuit nivells jeràrquics. 
 
Molts nivells jeràrquics, però el que ja no és tan segur és que hi hagi jerarquia. És a dir, formalment hi ha organigrama, però sovint, molt sovint, no és de veritat. En realitat, la majoria de comandaments per sota de Conseller estan tancats al seu despatx gairebé tot el dia fent feina de tècnics, i exerceixen el comandament tan poc com poden, perquè això de manar a la gent és molt complicat i molt malagraït. Per tant formalment hi ha organigrama i hi ha molts comandaments, però a molts llocs en realitat hi ha molt poca jerarquia, igual que a les institucions petites i sense organigrama que hem vist abans. Tothom vol que el nomenin per a un comandament per l’augment (minso) de sou que suposa, però exercir-lo molts no ho fan. 
 
Per altra banda si algun ingenu nomenat per a un comandament té l’acudit d’exercir-lo, de seguida se’n cansarà, perquè en realitat no té cap eina de comandament. Totes les decisions de personal, fins les més mínimes, estan quasi sempre molt centralitzades en responsables de molt alt nivell que les apliquen d’una manera burocràtica, és a dir sense examinar gens les circumstàncies personals, i aplicant normes que han estat prèviament negociades amb els sindicats, que ja s’han preocupat de que siguin tan mecàniques i impersonals com sigui possible. 
 
Per tant en realitat els que tenen un comandament oficial, i volen manar, i que se’ls faci cas, només es podran refiar com a eina jeràrquica de les seves qualitats de predicació. Com que això els funcionarà poc, se’n cansaran de seguida.
 
En resum, ara la llei diu que les institucions han de fer públic l’organigrama, però la majoria no el tenen, i gairebé totes les que el tenen el tenen per fer bonic, i per pagar els complements de comandament, però no és cert que l’organigrama expliqui com funciona de fet l’organització i qui és l’autèntic responsable de què. 
 
Potser sí que amb un any de termini moltes de les que no en tenen n’aprovaran un, ja ho veurem. El que no és tan probable és que ni unes ni altres els apliquin i els facin complir. Això requeriria canvis organitzatius que a la gran majoria d’institucions no hi ha cap precedent de que siguin possibles. 
 
Transparència sí, però primer posar ordre
 
Per tant, està bé la transparència, però primer s’ha d’emprendre el projecte de posar ordre a les institucions, i s’ha d’assumir el cost polític i directiu de vèncer les resistències, que n’hi haurà, de tots els que viuen millor sense exercir responsabilitats i sense tenir al damunt un comandament professional.
 
Aquest és un objectiu del segle dinou que ja seria hora que perseguissin les institucions del segle vint-i-ú. Algunes hi han treballat i se n’han sortit, perquè, contràriament al que molta gent pensa, no cal canviar les lleis, per crear una jerarquia que funcioni a les institucions públiques.
 
El que cal és una voluntat política ferma, que és el que cal per governar en el segle vint-i-ú. I sense jerarquia no es passarà mai de la baixa eficàcia ni del baix rendiment sistematitzats, i això voldrà dir que seguirem tenint una pressió fiscal pròpia d’un país avançat però moltes prestacions públiques i serveis públics deficients, tot i uns dèficits públics considerables. 
 
 

Versió de l'article en pdf per imprimir

 

 



c/ Villarroel, 9 pral 1a - 08011 BARCELONA - Tel.: 934 817 410

Inscrita al Registre Mercantil de Barcelona, Volum 11303, Llibre 10108, Secció 2a, Foli 18, Full núm. 131675
© ESTRATEGIA LOCAL, SOCIETAT ANÒNIMA - CIF A-59108522